Davant els meus ulls entelats d’espurnes, les ones dansen el vals menys dolç que he vist mai. Enfadades, seguint el càlid vent que em talla la cara, bramen contra les roques envoltant-me d’escuma. Ja no sé qui sóc, ni què vull. Tan sols sé que sóc res davant tanta immensitat i la impotència de ser aquell estrany en terres mal vingudes.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada