Texto introductorio

dilluns, 21 de febrer del 2011

II.

Ja he oblidat què són uns pits
acariciar una esquena nua
o murmurejar mots i tremolors
a oïdes obertes i latents.
Tinc por de restar sol.
De l’oblit
la impermanència
i la mort.

Els amors s’amunteguen,
fins i tot les petites branques
encara massa verdes, massa.
Tots disposats
ja morts o no nats
a ser cremats.

Tinc por que només quedi cendra
i que se m’escoli entre els dits.

IV.

A vegades ja saps
on començarà l'incendi.
Saps a quina paperera oblidada
s'encendrà aquella carta
escrita en vers.
Saps que primer
cremarà la tímida signatura
després el 'T'estimo'
i més tard
la resta de paraules
imatges
i passions.

Saps que seràs tu
qui perfumi la casa amb gasolina
i llençi l'espurna
i es tanqui a dins.

I saps que quan tot hagi passat
et veuràs
petit infant nu
obrir els pulmons enmig de cendra.

dissabte, 13 de novembre del 2010

Buenos días

El sol despierta sobre el mar hablador de la mañana. Con su veteranía de aquél a quien la rutina no le cansa, abre el telón de la isla imponiéndose al frío viento matinal y al faro solitario que le ha remplazado por la noche. Ya no hay lugar donde esconderse, ya no hay caminos oscuros ni acantilados que temer. Todo se somete a la eterna linterna. El silencio reina en su honor y las olas continúan su vals característico. Hoy, sin embargo, mis ojos se humedecen ante tanta dulzura. Tengo el vacío más lleno ante mí: el mar, las rocas, y el sol que ciega mi mirada, se gana los aplausos de los que impacientes le aguardaban.

Un món paral·lel

Davant els meus ulls entelats d’espurnes, les ones dansen el vals menys dolç que he vist mai. Enfadades, seguint el càlid vent que em talla la cara, bramen contra les roques envoltant-me d’escuma. Ja no sé qui sóc, ni què vull. Tan sols sé que sóc res davant tanta immensitat i la impotència de ser aquell estrany en terres mal vingudes.

diumenge, 9 de maig del 2010

"Nit freda per ser abril"


No, ja no queden excuses. Ja puc deixar de pensar-te, recordar-te, sentir-te en cada racó dels carrerons estrets. M’assetjen les parets, M’assetjen les aceres buides i els bars plens de fum. I segueixes sent la font de les meves paraules, grises, consumides pel foc d’un març massa curt, per l’obsessió d’un somni esquerdat. Ja no hi ha res més a dir. Només la por que apareix rere cada record impregnat als carrers d’una ciutat, massa petita per tantes ferides obertes. El soroll dels klaxons que no deixa que et cridi demanant auxili. Només el pit que batega, que s’ofega entre llàgrimes d’autocompassió adolescent.
Nits buides, mirades fugaçes, el blanc de l’atracció sense fi sota un cel sense estels. Les flames, el desitj d’un cos fred. Només els impulsos, els cossos contra els cossos, la pell contra la pell. Només el desitj cec. Res més.
I ara m'amago rere els petons d'una nit d'abril. Rere els somriures mullats per la pluja i la certesa de l’oblit proper. Que ja sé que és primavera, que no tornarás i el meu pit batega foc en aquesta nit tant freda. Si, s’ha acabat, però no em menteixo; les parets segueixen al mateix lloc, i els carrers plens d’ombres, també.

Viejo escalofrío

Acaricio esta hoja de papel buscando una salida, escarbando entre mis heridas. Salgo corriendo bajo la lluvia, huyendo del frío de las palabras. Que ya sé que no llueve, que ya sé que no estoy corriendo. Que retengo en mi interior el grito ahogado de la tristeza, del fin de todo aquello a lo que me agarro con desespero, clavando mis garras en la niebla de tus caricias, en el sueño de tu piel. Y no encuentro respuestas, y sigo en el suelo sangriento, iluminado tan solo por la luz tenue de esa vieja farola. Y sigo golpeando mi reflejo en el cristal, que sigue sin agrietarse, que sigue mostrando la misma imagen confusa de aquel recuerdo del mañana. Que aún soy ese perro fiel, perdido en un rincón, aúllando bajo las cenizas de aquel viento de primavera. Que aún me arde el cuerpo, y ya tengo tanto frío..

dimecres, 5 de maig del 2010

Just once (or Song to be played in the middle of the Atlantic sea)

Teach me how to kiss under the rain,
the world can end when you say "I'm late"
but you don't really care.

You know, it's all about taking your breath away
as nobody has done before
and keep it like a souvenir to remind me that I've been
now here.

'Cause in a week I'll be back in the middle of nowhere,
but I don't have the courage to think about it.
And it's so hard to learn that things only happen once in life,
keep me alive, keep me alive (just once).

Feeling like in the middle of a crossroad,
the time passes through me at the speed of soul,
would you mind telling me what's worthy among all the things that dazzle me?

It's pretending that I'm in love with you
to avoid falling for you,
we don't have life vests under our seats and it's a long flight
to home from here.

'Cause in a few hours I'll be back in the middle of nowhere,
but I don't have the courage to think about it.
And it's so hard to learn that things only happen once in life,
keep me alive, keep me alive (just once).

dijous, 18 de març del 2010

Viatge al no-res

Comences a caminar per un camí llarg i ple de pols, una pols molt blava, que dona la volta al món i t'entra en forma d'ocell daurat a la boca, i esclata en forma de focs artificials. Aquesta pols de mel baixa lentament per la gola, estreta i acostumada a contraure's en forma de nus, i crema i t'alliberes. Les petites paraules voladores, les xifres que t'empaiten, i tu que ets lliure, que ets el cel trencat, la lluïssor dels astres, la dansa dels arbres i el vent, Et mous, et quedes, cerques sensacions en un món corromput. Segueixes els teus instints que es remouen entre les teves entranyes verdes i ferotges. Ets un ésser salvatge que gruny, que fuig dels seus fantasmes, dels miralls trencats, de les ànimes cansades. Comença a ploure i escoltes com cada gota somriu i es fon en tu, en la terra, en el tot. Ets i tens el món sota els teus peus descalços, entre les teves mans incertes, en la teva energia. Ets, i ara què ?

Regust amarg.


M'has trencat en mil bocins. M'has arrencat la pell a tires. He jugat amb foc i m'he quedat glaçada. M'he sentit als núvols. I ara, de sobte, soc a terra dessagnant-me sense pietat, sense esperança. Ja no et puc tocar, t'evapores sota els meus dits tremolosos. Ja no tinc dret a desitjar-te, i et desitjava tant. I sé que no ho volies, sé que quan et tenia, era cert, però ja és fosc. Jugant a estimar-te em vaig fer teva i ara que marxes, de sobte, em deixes amb el cor encongit, amb la impotència clavada als ulls i el teu record impregnat a la pell, amb les paraules lluitant per sortir però sense saber com. Vas arrivar, més aviat et vaig trobar, i em vas salvar de la foscor i el buit. I ara ja hi tornem a ser, torno a arxivar entre el desordre dels meus arxius, una història en blanc que s'ha acabat. Torno al caos del meu mon, torno a no ser o simplement, a ser ombra del que mai va ser.

dijous, 25 de febrer del 2010

Anatomia d'una resignació

T'han seguit les meves
mans obertes
fetes de ferides
plenes a vessar de diminuts interrogants
que em roseguen la punta dels dits.

T'han seguit els meus
braços extesos
com demanant a l'aire
que t'aturi que m'empenyi
que no esborri les teves petjes.

T'han seguit els meus
ulls closos
amb ràbia
i també el meu silenci
prudent, avergonyit, llis,
obert
de bat a bat.

Però tu, tot això no ho saps,
com tampoc saps
que davant teu sempre hi sóc
nua.

T'han seguit les despulles de la meva
esperança
inútil i cega
intantil i obtusa
i mil vegades folla.

L'imperi que vam aixecar
ara degota
lletra
     a
          lletra
fins que només queda un bassal
als meus peus
que em xopa els camals del pantaló.

I tu no ho saps, però davant teu
sempre hi sóc
nua.

Ara,
m'aturo
(sense saber-ho m'has pres l'alè)
em miro les sabates
cobertes de pols
em miro
i no et veig.

Potser és hora de tornar a casa
a l'habitació dels mals endreços
(ella sempre m'espera):
acoto el cap i giro cua
encara estèril
encara nua
trepitjo es interrogants
que es trenquen
i amb els ulls buits faig camí
cap a la resignació.

Encara nua
faig callar el meu silenci
el plego bé i
me'l guardo a la butxaca.

I tu,
sense saber que no saps res
de mi
continues caminant
amb la vista posada en un horitzó
sempre a 20 milles de distància.

(Ara
entre nosaltres
queda un compàs
que gira
i gira
sense trobar on clavar-se
encerclant un món que no és
ni un inici
ni un final
encerclant un món que ja no és
que ni tu i jo ens girem per mirar
seguint la llei més pura i més severa
de l'oblit.)