Anatomia d'una resignació

T'han seguit les meves
mans obertes
fetes de ferides
plenes a vessar de diminuts interrogants
que em roseguen la punta dels dits.

T'han seguit els meus
braços extesos
com demanant a l'aire
que t'aturi que m'empenyi
que no esborri les teves petjes.

T'han seguit els meus
ulls closos
amb ràbia
i també el meu silenci
prudent, avergonyit, llis,
obert
de bat a bat.

Però tu, tot això no ho saps,
com tampoc saps
que davant teu sempre hi sóc
nua.

T'han seguit les despulles de la meva
esperança
inútil i cega
intantil i obtusa
i mil vegades folla.

L'imperi que vam aixecar
ara degota
lletra
     a
          lletra
fins que només queda un bassal
als meus peus
que em xopa els camals del pantaló.

I tu no ho saps, però davant teu
sempre hi sóc
nua.

Ara,
m'aturo
(sense saber-ho m'has pres l'alè)
em miro les sabates
cobertes de pols
em miro
i no et veig.

Potser és hora de tornar a casa
a l'habitació dels mals endreços
(ella sempre m'espera):
acoto el cap i giro cua
encara estèril
encara nua
trepitjo es interrogants
que es trenquen
i amb els ulls buits faig camí
cap a la resignació.

Encara nua
faig callar el meu silenci
el plego bé i
me'l guardo a la butxaca.

I tu,
sense saber que no saps res
de mi
continues caminant
amb la vista posada en un horitzó
sempre a 20 milles de distància.

(Ara
entre nosaltres
queda un compàs
que gira
i gira
sense trobar on clavar-se
encerclant un món que no és
ni un inici
ni un final
encerclant un món que ja no és
que ni tu i jo ens girem per mirar
seguint la llei més pura i més severa
de l'oblit.)