El teu aire

Minuciosament busco en l’aire
el teu aire,
com besar una orquídia silvestre enmig d’un prat.
El teu aire
m’acaricia la cara i se’n va,
i torna,
construint un joc cruel,
bufetejant-me com l’aixecament del mar,
furiós
i consolant-me dòcil,
sabent-me vulnerable.

Quan em desempara
se’m glacen les galtes
en una petita mort,
fins que l’alè retorna,
el teu aire,
com petites gotes de gebrada tèbia
que es condensen.
Lentament,
entro jo també dins teu
com ho ha fet l’aire,
el teu aire,
sufocant.

Llençols que m’embolcallen
impregnats de la teva olor,
la teva silueta,
tornant-me a la innocència del que fou principi.

I mentre sento els teus llavis carnosos i vius
jo m’hi trobo
i et sento,
al teu aire.